“Cosquillitas”

Feia dies que li havien recordat tot això. Gairebé ni s’enrecordava. S’havia fet massa gran. Però de cop i volta va sentir aquelles “cosquillitas” quan jugava a ser petita. Li encantava, no calia conèixe-la massa. Ser petit és una delícia: no calen presses, ni despertadors, ni somriures falsos, ni petons hipòcrites i per sobre de tot, no cal disfressar-se de quelcom que no ets.

Feia dies que li havien recordat això. Sí, ets tu. Potser, premeditadament o no vas entreobrir la porta a tornar allò que tant m’agradava: deixar-me anar. És graciós que curiosament fossis tu la que em fessis sentir aquelles “cosquillitas“. Malgrat la equidistància que hi hagi, sempre ens tornem a readaptar a les necessitats i realitats del moment (i molt diferent de quan vaig marxar).

Feia dies que li havien recordat això. Potser, d’aquella manera -digaLi tonta, digaLi forçada-… va ser el punt de sortida per a re-engegar tot això.

Que boig el món – Lax’n Busto

~ por eljardidlesdelicies en Octubre 26, 2008.